Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper.
Pedro Porcel Torrens
2016
[page-n-107]
[page-n-108]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-109]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-110]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
107
[page-n-111]
108
Pedro Porcel Torrens
Les dècades centrals del segle xx van ser d’esplendor per a la historieta gràfica,
ja que prop de huit-centes col·leccions van arribar als quioscs espanyols. En
elles no va quedar cap gènere que fora capaç d’incorporar les estructures de
l’afer amorós tradicional que no hi arribara a ser evocat una vegada o moltes.
La lectura és el mitjà d’oci de les masses que s’havia consolidat des del final
de la centúria anterior per mitjà de les novel·les de fulletó i d’altres formes
de literatura popular. Abastir un públic ampli i àvid de novetats i destacar
enmig d’un mercat saturat d’aquesta classe d’ofertes exigeix considerables
esforços d’imaginació. Els temps medievals, en totes les seues facetes, l’Oest
americà, les peripècies de la policia en una gran ciutat, l’exotisme colonial,
el món sencer com a depòsit de perill i maravella, l’espai exterior, poblat per
mil i un éssers estranys... Pocs, molt pocs àmbits queden exclosos d’unes
vinyetes precàries, precipitades, pròdigues en inventiva tant com en iteració.
Dinosaures i animals antediluvians, encara que trets de context, són fauna
ja coneguda en aquesta classe de productes. No obstant això, ningú pareix
mostrar preferència per un paisatge com aquest, aparentment idoni per
a l’aventura que representa l’Edat de Pedra. Sense necessitat de respectar
convencions històriques davant d’un públic ignorant d’uns temps remots
i desconeguts, l’autor es pot llançar lliurement pels camins que li dicte la
seua imaginació i fer de la prehistòria un paradís extravagant a la mesura
de l’argument triat.
Hi ha alguns precedents literaris que, en certa manera, guien l’esdevindre de
tan exigu subgènere, i que guionistes i dibuixants dels anys cinquanta podrien
haver arribat a conéixer tan sols d’oïda. Publicades per Seix Barral, les fantasies
paleolítiques de les novel·les dels franco-belgues germans Rosny, La recerca
del foc* i El lleó de les cavernes
1
, il·lustrades per Serra Massana, coneixen
una àmplia difusió al començament dels anys trenta. Els dibuixos de l’artista
català, deixeble de Joan Junceda, fixen el que des d’aleshores serà la iconografia de l’home prehistòric: titans de llargues barbes, hirsuts, vestits amb pells
* Títol original: La guerre du feu, també titulada en castellà La guerra del fuego en Salvat i en Ediciones
Tridente.
[page-n-112]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
109
sense desbastar i armats de grans porres i de tosques llances. Una figura que,
El león de las Cavernas. J.–H. Rosny.
Il·lustracions de J. Serra Masana.
Seix y Barral Hnos., Barcelona. 1935.
a partir d’ara, no deixarà de manejar tot autor de tebeos que aborde el tema,
inserida en un escenari insòlit en el qual es poden desenrotllar els clàssics
esquemes del relat d’aventures: la pèrdua, el viatge, la lluita, la solidaritat,
la conquista. Quan, el 1935, el setmanari Aventurero comence a publicar la
historieta nord-americana Flash Gordon d’Alex Raymond, aquesta tipologia
esdevindrà clàssica. Entre els nombrosos éssers híbrids i races estranyes que
l’astronauta troba al planeta Mongo, hi ha una tribu de cavernícoles molt
semblant als nostres avantpassats terrícoles. Les seues estilitzades figures,
les seues proporcions atlètiques, les seues cabelleres i pellingots, les armes i
els instruments seran evocats una vegada i una altra en cada ocasió en què
en la vinyeta autòctona aguaiten les fantasies antediluvianes.
Les narracions dels germans Rosny, com també el llibre de Jack London
Before Adam, que difon amb notable fortuna Aguilar durant l’anomenada
dictablanda de Primo de Rivera, intenten ajustar-se en la seua descripció de
la vida prehistòrica a una certa contextualització que, si no és estrictament
1
[page-n-113]
110
Pedro Porcel Torrens
El Jabato. El Secreto de la gran tortuga.
R. Martín i F. Darnís.
Editorial Bruguera, Barcelona, 1963.
realista, almenys respecta les convencions més familiars: la no coexistència
de saures i éssers humans, les formes d’aconseguir aliment, la importància i
el valor del foc, la necessitat de la tribu, etc. Més lliure de lligams es planteja
un dels escassos films que en aquesta època aborda els temps primigenis:
la modesta producció americana de 1940 Hace un millón de años, puntualment estrenada al nostre país. Dirigida per Hal Roach i protagonitzada per
Victor Mature en el paper de cavernícola templat, s’acull en tot moment als
esquemes de l’afer amorós tradicional: un triangle amorós entre el protagonista, una bella joveneta vestida amb pells i un lleig i barbat Lon Chaney Jr.
en el paper de bruixot, cacic i malvat, que desferma una trama escassament
original portada amb un ritme irreprotxable. Inaugura així el que serà d’ara
en avant l’Edat de Pedra a ulls populars: un batibull en què no poden faltar
mai, per més aberrant que sone al públic lletrat, les clàssiques escenes d’enfrontaments entre humans i dinosaures - el paper dels quals està en aquesta
ocasió a càrrec de tristes iguanes disfressades- , la contraposició entre tribus
agrícoles pacifistes i hordes de malvats caçadors, i l’amor impossible entre
membres de diferents clans: tres elements que es repetiran d’ara en avant
en totes les fantasies que aborden la prehistòria.
Es tracta d’uns trets que, en part, es repeteixen en una altra de les novel·les
seminals del gènere: El món perdut, d’Arthur Conan Doyle (1912). Naix ací el
que es convertirà amb el temps en tòpic: la trobada d’homes de la nostra època
amb homes primitius que s’han criat en un lloc ignot, preservat, al marge de
l’evolució. Aquests prehumans solen conviure amb monstres de tota mena,
habitants com són de territoris verges de la mirada de la civilització. El tema
coneix gran fortuna i aguaita pertot arreu. Ja el 1925 se n’estrena una adaptació
fílmica espectacular (The Lost World, Harry O. Hoyt) que, sens dubte, marcarà
2
[page-n-114]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
111
molts autors que més avant es consagraran a la temàtica popular; d’ara en
avant són nombroses les adaptacions de l’argument de Doyle a la narrativa
gràfica; en aquest sentit destaca la versió que en fa el 1942 per al setmanari
barceloní PBT un jove Francisco Darnís - autor més avant de la coneguda saga
d’El Jabato
2
- . Com els cavernícoles del text original, els seus viuen en un
estadi molt primitiu, són éssers d’aparença salvatge, peluts i desastrats, que
parlotegen un llenguatge elemental fet de grunyits, i les seues motivacions a
l’hora de barallar-se amb dinosaures o de disputar-se el favor d’una femella a
penes difereixen dels exhibits pels animals. En conseqüència, el tracte rebut
pels homes de la nostra espècie serà rude i amb escasses contemplacions.
Hipertrofiant el motiu d’El món perdut, Edgar Rice Burroughs crea, amb
les novel·les de Tarzan, un continent africà imaginari, depòsit de quanta
maravella ignota puga ser concebuda: des de ciutats habitades per goril·les
parlants fins a restes de l’antiga Roma o dels croats de Terra Santa establits
en paratges remots. No falten en aquest sentit les trobades del Senyor de
la Jungla amb malcarats troglodites de garrot i pelussera, un camí que segueixen sense excepció els diversos èmuls de la criatura de Burroughs que
poblen els tebeos espanyols. Els més cèlebres entre els tarzànids patris són
Pantera Negra
3
i el seu fill Pequeño Pantera Negra
4
5
, desenvolupats pels
germans Pedro i Miguel Quesada durant la dècada dels cinquanta per a la
valenciana editorial Maga. Quan el 1956 naix el personatge, la firma és ja la
més consolidada fàbrica de còmics d’aventures del país, verdadera factoria
que llança centenars de títols de quaderns que coneixen una difusió extraordinària. Pequeño Pantera Negra n’és el títol emblemàtic, amb tirades que
arriben a superar els cent mil exemplars setmanals, es converteix en un dels
Pantera Negra núm. 45. Los hombres de las
cavernas. Pedro i Miguel Quesada.
Ed. Maga, València, 1958.
3
[page-n-115]
112
4
Pedro Porcel Torrens
Pequeño Pantera Negra. El valle de Lu.
Miguel Quesada.
Editorial Maga, València, 1958.
majors èxits d’un mercat en ebullició caracteritzat per una competència
feroç. Pequeño Pantera, adolescent lliure que vagabundeja per terres africanes, tan pròdigues en maravelles com les creades per Burroughs, troba en el
seu periple estirps d’homes vampir, ciutats futuristes, genets que solquen el
cel muntats damunt d’àguiles, indígenes abella que viuen en ruscs, castells
medievals enmig de la jungla i, com no podia ser d’una altra manera, grups
d’homes prehistòrics.
En la seua primera, i breu, trobada amb aquests homes prehistòrics, que
il·lustra al llarg de tres entregues José Ortiz substituint l’habitual de la saga
Miguel Quesada, Pequeño Pantera esdevé protector de la tribu gràcies al
seu valor, la seua generositat i el seu grau de civilització superior. Els primitius són representats amb trets realistes: front estret, pòmuls marcats,
grans boques i membres simiescos. D’altra banda, les seues característiques
responen a les habituals en aquestes criatures de paper: són malcarats,
peguen garrotades a penes començar, es comuniquen per mitjà de sons
inarticulats, visten pells i veneren de manera servil qui es mostre capaç
de derrotar-los. Anys més tard, tornaran a intervindre en la saga, quan les
aventures del personatge estan en mans de Jesús Herrero, dibuixant madrileny que, si bé no exhibeix el virtuosisme gràfic de Quesada, compleix
[page-n-116]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
113
amb escreix fent que el títol continue sent epítom del còmic de consum
Pequeño Pantera Negra.
Miguel Quesada.
de la seua època: senzill en les seues maneres, variat en les seues formes i
capaç de mantindre un alt nivell de vendes. Un troglodita anomenat Truno
demana l’ajuda de Pequeño Pantera perquè allibere el seu poblat -ara la tribu
viu en cabanyes de fang i té la capacitat de parlar- de l’atac d’una partida
d’àrabs que pretenen capturar-los per a vendre’ls com a esclaus. Segueix
una llarga peripècia en què Truno es converteix en fidel company de l’heroi
que, amb ell i el seu inseparable goril·la Juanito, són encadenats i integren
una insòlita corda de presos. L’aventura discorre per vies convencionals
sense que els troglodites complisquen cap altra funció que la d’aportar un
agradable punt d’exotisme i extravagància que una senzilla tribu de natius
africans haguera sigut incapaç d’aconseguir.
A penes cinc o sis novel·les i una única pel·lícula sumen una escassa genealogia si es compara amb la que posseeixen gèneres com el western, l’aventura
marina o el relat medieval; ens trobem davant d’un món nou, de llocs comuns
encara per definir, i, per tant, completament lliure en les seues regles. Més
que en cap altra ocasió, la versemblança brilla per la seua absència, mesclant
èpoques separades entre elles per milers d’anys, i aplicant als seus pobladors
els mateixos rols i les mateixes pautes de comportament que animen els
5
[page-n-117]
114
Pedro Porcel Torrens
personatges de qualsevol altra sèrie de quadernets. Un dibuixant emblemàtic
i prolífic, Manuel Gago (1925-1980) serà l’únic que en diverses de les seues
creacions trie l’Edat de Pedra com a marc per a les seues històries. Gago és
l’autor del gran èxit de la postguerra, El Guerrero del Antifaz (1943), que, igual
que les seues creacions més cèlebres, publica Editorial Valenciana. Fundador,
més tard, de la firma Maga, és un autor de traç clàssic, senzill i sovint precipitat, que és capaç de contactar amb el públic de forma immediata, visceral.
Les seues carències tècniques inicials són suplides amb escreix per un sentit
del ritme, la composició i el llenguatge gràfic rarament igualats. Amant de
l’acció i el melodrama, és responsable d’uns quants milers de quaderns, una
producció vasta i forçada que l’erigeix en puntal i exemple de tota una manera d’entendre el mitjà. Apadrinant altres autors més joves, com José Ortiz,
Miguel Quesada o Luis Bermejo, encapçala l’escola valenciana de dibuixants,
molt prolífica durant els anys cinquanta. En aquell moment, les seues grans
sagues, prolongades al llarg de molts anys, venen milers d’exemplars i acudeixen puntuals als quioscs. Al citat Guerrero del Antifaz, l’acompanyen el
western El Pequeño Luchador (1945) i la sèrie de capa i espasa El Espadachín
Enmascarado (1952).
Les gestes de Purk, el Hombre de Piedra (1950)
6
7
són la penúltima de les
grans sagues que Gago crea per a la Valenciana, amb el seu germà Pablo
exercint de guionista. En aquesta ocasió es permet el luxe de transitar per
una parcel·la de l’univers ficcional a penes codificada; sense cap llast documental, la col·lecció es pot endinsar pels camins més absurds, ben acollits
per un lector àvid de les emocions que el dibuixant sap proporcionar-li. Al
principi, Purk, que pertany a una tribu de pastors i agricultors que adora els
esperits bons, viu l’aventura mogut per venjar-se dels assassins de son pare,
cap de la tribu dels cataks. Pacifisme, forma de vida no agressiva, origen noble, afronts que llavar: caràcters clàssics de l’heroi. Lila, la seua companya,
juga un paper un poc més brillant que el de femella passiva, acompanyant
la seua parella en una insòlita convivència. Per no suscitar l’escàndol dels
censors, prompte es casa amb l’Home de Pedra en un curiós ritu pagà. Clar
que de seguida se’ls afig Sandar, un adolescent adoptat pel protagonista
que, en l’incòmode paper de fer de ciri, pareix imposar un cert pudor en la
convivència de la troglodítica parella.
Però es diria que l’obligada simplicitat social que imposa l’escenari triat pesa
a l’hora de construir un conflicte dramàtic durador, que es revela més feble
que en les altres sagues de l’autor. Progressivament es redueixen els escenaris
6
Purk el Hombre de Piedra. Otra vez la
hechicera, de Pablo i Manuel Gago.
Editorial Valenciana, 1951.
en què es despleguen les diverses línies d’acció simultànies per a seguir més
literalment els recorreguts de l’heroi i dels seus companys, fins que arriba
un moment en què la duració dels episodis disminueix, i cada aventura es
7
Purk el Hombre de Piedra. Los juegos de Libar.
Pablo i Manuel Gago.
Editorial Valenciana, 1951.
conta en dos o tres quaderns, la qual cosa trenca la sensació de continuïtat
i fa que s’esvaïsca part del seu atractiu. Els recorreguts de l’Home de Pedra
[page-n-118]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
115
[page-n-119]
116
8
Pedro Porcel Torrens
Purk el Hombre de Piedra. Lucha tras lucha.
Pablo i Manuel Gago.
Edival. Selección Aventura, Editorial
Valenciana, 1974.
transcorren en un món desproveït de qualsevol afany de realisme, en el qual
la llibertat imaginativa es reflecteix en els innumerables monstres i tribus
estranyes que apareixen sense donar treva al lector: homes simi, éssers alats
amb caps de hiena, centaures, goril·les cornuts o una fabulosa hibridació
d’humà i rinoceront capaç de delectar el degustador d’incongruències més
exquisit. Tots ells, no obstant això, són acollits pels protagonistes sense la
menor sorpresa, i els seus patrons de comportament responen en tot als de
l’home actual, sense que el seu aspecte, al capdavall, siga més que un adorn
exòtic. La fantasia enriqueix un decorat que acompanya una trama que en
el seu plantejament es revela convencional.
Purk
8
, heroi sense turments interiors, tria i assumeix la seua condició de
justicier; convençut que la seua força sens igual li ha sigut atorgada per un
poder superior «per a posar pau entre les tribus i fer desaparéixer els mals
costums que tenen» (que solen incloure el canibalisme o els sacrificis humans),
decideix llançar-se al món a buscar conflictes que resoldre. L’aventura passa a
ser viscuda gojosament, en trajectòria paral·lela a la de tants protagonistes del
quadern dels anys cinquanta. Les passions destrellatades van desapareixent
[page-n-120]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
substituïdes per un exotisme molt imaginatiu, i el nivell de violència es redueix fins a limitar-se a les inevitables baralles que ocupen, com sempre,
bona part de cada entrega. El traç de Gago s’esquematitza sense perdre la
seua força, abandonat el sobri classicisme dels primers temps. Resolt una
vegada més amb el criteri realista èpic de l’autor, pròdig en seqüències
prodigioses, l’Home de Pedra, de nou, deixa bocabadat un lector fascinat
davant la facultat màgica del dibuixant per a narrar amb unes imatges
dotades de la major senzillesa i eficàcia.
La mescla d’aventura i melodrama, que tan bé ha funcionat en les obres
anteriors de Gago, es repeteix una altra vegada. L’exotisme que un marc desconegut permet s’aprofita al màxim; es crea un clima espuri, ple de sorpreses
i de trobades extravagants que constitueix el millor de la col·lecció: tribus
que sacrifiquen els seus semblants davant de la «sagrada llar dels déus del
mar», una cova en què habita una raça de pigmeus als quals no coneixen i
que veneren; monstres antropoides; genets que creuen el cel sobre ocells
gegantins; antropòfags de grans ullals, sirenes i tritons; increïbles homes
rata; amazones salvatges... Sensació potenciada per la fantàstica eufonia
dels noms primitius: Pommetum, Rayotor, Agraciado de la Serpiente, Mamok, Tugor, Dámula, Pensior, Hijo del Dios Dragón, jocs de síl·labes amb
indubtable poder de suggestió, com també passa en les formes d’anomenar
una fauna abundant en què els gossos s’anomenen rups, els lleopards ratuk
i els megateris jabión.
Com demostrant la primacia de l’artificialitat sobre la realitat, fins la jungla
per a on deambulen els herois pareix més un jardí a la seua mesura que no
una selva; perquè, efectivament, «deambulen» literalment, ja que, si tota
aventura és d’una manera o altra itinerant, ací les caminades i les carreres,
que s’imposen davant la falta d’altres mitjans de locomoció, accentuen
com mai la fisicitat de l’acció. En aquest continu desplaçar-se d’un lloc a
un altre del gegantí escenari en què tot transcorre, va desgranant-se una
trama fonamentada, una vegada més, en els jocs que brinda la relació entre
els personatges.
Més enllà de l’exotisme pur, una sèrie d’estereotips s’imposen. Si hem de jutjar
per aquesta sèrie, la humanitat troglodítica està constituïda fonamentalment
per homes titànics i dones delicades. Tots, tots sense excepció, són veritables
hèrcules; enemics i aliats, humans i éssers monstruosos exhibeixen unes musculatures formidables. La lluita i el combat són la base de les seues relacions;
el sexe i, en menor grau, l’ambició de poder, constitueixen la seua motivació
més poderosa. Més clarament que altres vegades, les arrels cavalleresques de
l’heroi queden patents: en quasi totes les ocasions, l’Home de Pedra acudeix
sense pensar-s’ho dues vegades a la petició d’ajuda d’una dama que es trobe
en un mal pas, raptada, obligada a contraure matrimoni amb qui no desitja,
117
[page-n-121]
118
Pedro Porcel Torrens
o que és víctima de qualsevol altra vexació. Encara que això de «contraure
matrimoni» és un dir, ja que la relació entre homes i dones, entesa com a
joc de domini, és un dels aspectes més cridaners de la col·lecció. Lluny, molt
lluny, del que seria políticament correcte, tota femella troglodítica aspira a ser
posseïda pel seu amo i a convertir-se en la seua esclava. De fet, aquest és el
vocabulari utilitzat: «esclaves» i «amos». La Bella Hamil, bojament enamorada
de Purk, somia d’agenollar-se davant del protagonista escoltant embadalida
com el seu ídol li proposa que siga la seua serva; les viudes d’un capitost
mort, mancades ja d’utilitat, repudiades pel seu successor, són bàrbarament
assassinades mentres imploren clemència inútilment.
Aquest caràcter de submissió de l’element femení, comú a tota la cultura
popular de l’època, constitueix la base de l’acció, ja que això mateix excita el
desig de tots els mascles que intervenen en la sèrie. Es repeteixen ben sovint
escenes expresses de sadisme, en les quals les flagel·lacions, les tortures i
els maltractaments són moneda corrent. I és que la col·lecció respira aqueix
clima desaforat que amera les creacions de Gago en un grau superior al de
qualsevol altre. Almenys durant els primers anys, tots aquells que participen
en l’acció mostren comportaments d’un frenesí inusual: els amors són arravatats, els odis mortals i incurables, la passió campa sense aturador calfant
l’ambient fins a extrems insospitats. Tots els malvats pareix que estiguen
vociferant constantment, gegantins homes bèstia dominant brutalment
femelles submises... Una vegada més, la núvia de Purk, Lila, atrau amb fúria
desmesurada tota mena de reietó, de monstre i fins i tot de possible amic
que se’ls entravesse pel camí; de nou, elles amen sense excepció l’Home de
Pedra. Sobre aquests zels i apetits es construeix aquest món de monstres i
deesses. És com si la nuesa dels temps primitius afectara també l’estructura
de la narració, mostrant la fogositat de les trames de manera més descarnada
que en cap altra sèrie.
Conseqüència de l’abundància de dones víctima i imatge especular d’aquestes és una altra figura que abunda en Purk: l’ama despòtica, arquetip de
la dona independent portat al límit, que pareix fascinar Gago. En un món
que no coneix més que la força i la imposició com a forma de relació, és
lògic que aquestes femelles sàdiques intenten conquistar el seu terreny.
Ací hi ha creacions verdaderament magistrals, com Mania, la Feroç, capaç
de colpejar i torturar amb una llança la bella Lila, o de fer que un home
despietat com el rei dels hamils s’humilie davant d’ella i accepte les seues
bufetades mentres implora bavejant un poc d’amor. Mania, amb el cabell
llarg i moreno arreplegat en trena fetitxista i les seues faccions fines i cruels,
estricta dominatrix, resulta una presència insòlita en el quadern i encara
i tot en el conjunt de la cultura popular de l’època. Però no està sola: la
Reina Víbora, que adorna el seu cap amb una diadema de serps vives; la
pèrfida Taura, que no pareix sentir alta cosa que desdeny cap als seus
[page-n-122]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
semblants; la bella Atily, que és coneguda com «la dona terrible»; Linai,
que està enamorada d’un bering, home amb cap de rinoceront, i que, per
conservar el seu amor i conquistar el poder, arriba a la traïció i el crim, en
escenes tenyides d’erotisme extravagant. I és que aquests afers amorosos
entre monstres i belles són vistos com la cosa més normal del món. D’altra
banda, quan es troben homes lleó o rinoceronts o simis, la monstruositat
és patrimoni dels mascles; elles, invariablement, són tristes donzelles.
Deliciós fruit d’aquest clima desbocat, aquestes princeses de la disciplina
que abunden en l’Home de Pedra es converteixen en criatures inoblidables.
L’elenc es completa, a més dels habituals colossos - inevitablement barbats quan es dediquen al mal- , amb alguns personatges positius - sovint
pastors que rebutgen la violència- , amb bruixots i eremites del bosc, que
representen una màgia més suggerida que manifesta, i també amb una
fauna prehistòrica inventada, mostra de la sana falta de respecte històric
amb què la sèrie és concebuda.
Com en El Guerrero del Antifaz i en El Pequeño Luchador ens trobem davant
d’una obra major de la historieta, cima de la tendència hereva del fulletó,
desproveïda d’artifici, sincera i autèntica. Així, una vegada més, no es podria
concebre una traducció gràfica més adequada de l’ambient frenètic en què
transcorre la saga: què podem dir de les portades, resoltes quasi sempre en pla
general de composició perfecta; d’aqueixes seqüències que es lligen soles, de
la seua enorme expressivitat, de l’encara intacta capacitat de raptar el lector
i transportar-lo més enllà de la realitat. Es confirma, de nou, el magisteri i la
influència decisiva de Gago en l’evolució d’un gènere que marca més de vint
anys, els més fructífers, del tebeo popular al nostre país.
Després de finalitzar la col·lecció de l’Home de Pedra, sobrepassats els
dos-cents exemplars, el 1959 torna Gago a la seua volguda prehistòria de
mentides amb Piel de Lobo
9
, que, publicada per l’editorial Maga, és una
de les obres més perdurables del quadern d’aventures. El seu argument
es deu a Juan Antonio de Laiglesia, escriptor i dramaturg, Premi Nacional
de Teatre, novel·lista policíac, germà de l’humorista Álvaro de Laiglesia i
futur secretari tècnic de la Comissió d’Informació i Publicacions Infantils
i Juvenils (CIPIJ), creada el 1962. Amb alguna experiència anterior com a
guionista en els setmanaris Chicos (1948) i Trampolín (1951), des de Madrid,
De Laiglesia crea per a Maga diverses sèries de quaderns, única incursió
seua en el format, caracteritzades per la seua frescor, la seua imaginació,
pel desplegament de fantasia i per un cert afany renovador. Piel de Lobo
és la seua obra mestra, un festí delirant i gojós que representa la segona
incursió de Gago en els temps antediluvians.
Si, al començar la saga d’El Hombre de Piedra, Gago dotava el seu personatge de parentiu i relacions que li permeteren desplegar un futur esquema
119
[page-n-123]
120
9
Pedro Porcel Torrens
Piel de Lobo. Ataque en masa. Manuel Gago.
Editorial Maga, València, 1959.
melodramàtic, l’origen de Piel de Lobo, fill d’un capitost assassinat que és
criat per una lloba i un vell mag, no tarda a ser oblidat en pro de la creació
d’un univers fabulós i intemporal en el qual no hi ha cap límit a una fantasia viscuda amb festiva quotidianitat, tant per l’aparició de múltiples races
híbrides entre l’home i l’animal més insospitat, com per l’omnipresència
de l’element maravellós; la pretesa Edat de Pedra prompte esdevé terra de
somni en què tot val amb la condició de mantindre l’enfebrosit clima creat.
A pesar de les aparences, molt poc o res té a veure aquest univers de Piel de
Lobo amb les eres prehistòriques. És el seu, el domini del mite i la llegenda,
cartografiat en paisatges i escenaris surreals que doten tots els episodis
d’una atmosfera il·lusòria amb un atractiu irresistible. Des d’elements
presos directament del conte de fades fins a irrupcions en les mitologies
grega i egípcia, cap fantasia no se’n troba exclosa: éssers de fang, nimfes
que cavalquen cignes, talpons humans, gegants, tritons, bruixes, mamuts,
genis, roques vivents, homes fòssil i gaiates màgiques, metamorfosis i pomes de l’Arbre de la Salut, acompanyats de vells coneguts del món clàssic,
com la Gorgona, el Minotaure en el seu laberint, centaures, sàtirs i fins una
delirant dimensió paral·lela en què governen esfinxs amb cap de dama
[page-n-124]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
egípcia, cos de lleó i ales de voltor, tots ells desfilen davant dels perplexos
ulls del comprador del tebeo, enmig de la incessant acció, que constitueix
l’essència del mitjà.
Aquesta capacitat inesgotable d’endinsar-se setmana rere setmana en territoris
no explorats per cap dels centenars de títols de quaderns que el precedeixen
converteix Piel de Lobo en una obra singular de la historieta espanyola, la
qual cosa demostrava que el format no estava esgotat, sinó presoner d’unes
maneres i d’uns esquemes condemnats a desaparéixer víctimes d’un profund
canvi cultural. Així ho entén el públic, que convertit en addicte a la sorpresa,
fa de la sèrie una de les més longeves i de més èxit de l’editorial Maga. No
és alié a això el dibuix de Gago, un poc accelerat però molt capaç encara de
transmetre al consumidor la flaire onírica que destil·la la col·lecció. Especialment destacables són les portades, d’impecable maquetació i en les quals
l’autor pareix posar més afecte de l’habitual.
Alguns senyals en el mercat pareixen indicar, cap al 1962, que el format de
quadern d’aventures, quasi hegemònic des que acabara la Guerra Civil, començava a donar mostres d’esgotament. Amb una Espanya que comença
l’etapa del desenrotllament; una televisió progressivament implantada a
tot el territori, que familiaritza l’espectador amb noves formes narratives i
que faran noves voltes de rosca als arquetips de sempre; amb l’èxode massiu
del camp a la ciutat, doncs, els valors i les maneres defensats fins llavors per
aquest tipus de còmics comencen a revelar-se obsolets. Una nova censura,
de caràcter fonamentalment eclesiàstic, acabarà de donar-li el colp de gràcia
a un mitjà en franc declivi. Molts editors comencen llavors a buscar noves
fórmules que permeten continuar oferint narracions d’aventures des d’altres formats. L’editorial Maga, consagrada des dels seus inicis al còmic per
entregues, no es dóna per entesa i comença una estratègia de saturació del
mercat llançant desenes de col·leccions, una política suïcida que en poc de
temps portarà l’empresa al fracàs.
Entre els productes que publica en aquesta etapa hi ha una nova - i últimaincursió de Manuel Gago en aqueix Paleolític fantàstic que li és tan grat:
les aventures de Castor (1962)
10
. La prehistòria de Castor, un cavernícola
adolescent, és molt més convencional que la de Piel de Lobo, per més que ací
tampoc no hi haja la més mínima voluntat de versemblança. En els primers
episodis, l’heroi i la seua companya planten cara a perills delirants encarnats per dinosaures imaginaris, ermitans caníbals que conviuen amb rates
gegants, races de tritons i sirenes que habiten els fons lacustres: el que és
costum. Després de l’aparició d’una desfilada de prodigis com aquests, amb
regust de cosa ja coneguda, té lloc un episodi de caràcter insòlit, allunyat del
que s’havia fet mai en aquest tipus d’historietes i més pròxim a Kafka que a
qualsevol inspiració pulp.
121
[page-n-125]
122
Pedro Porcel Torrens
Castor i els seus amics topen en el seu peregrinar amb l’Horda Silenciosa,
una multitud enorme de persones que avança, sempre en silenci, sense
aturar-se mai ni a menjar ni a dormir. El seu aspecte físic, en contraposició al
dels templats protagonistes, respon a la imatge popular de l’home primitiu,
barbat, de grans pòmuls, dents enormes i fronts estrets. En el seu caminar
esclafen tot el que troben al seu pas, siguen individus de la seua pròpia host
que cauen esgotats i són xafats per la resta, siguen primitives fortaleses,
que inevitablement acaben sucumbint davant l’impuls desapassionat i
constant de la massa humana. Absorbits per aquesta singular horda, l’heroi i els seus companys les passen magres per a sobreviure i poder escapar
d’aquell enorme corrent. Aventura críptica amb aire de paràbola, molt
suggestiva i verdaderament única entre els milers de quaderns espanyols,
i que no tindrà continuació.
Com si tal ostentació d’imaginació haguera esgotat el cabal del guionista,
l’argument de Castor discorre després per terrenys que convertiran l’Edat
de Pedra en un marc medievalitzant en el qual no falten batalles amb
llances de fusta i espases de sílex, tribus de guerrers abillats igual que els
beduïns del desert o toscs navilis de rems que practiquen la pirateria a
[page-n-126]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
10
Castor. El bosque en llamas. Manuel Gago.
Serie el Gavilán, núm. 16.
Editorial Maga, València, 1962.
Anceo. Los hombres de Neanderthal.
Alberto Marcet.
Editorial Polen, Madrid, 1980.
11
l’estil víking, en què els elements fantàstics es troben ja molt allunyats.
Aquests escenaris i aquestes tipologies, a hores d’ara, ja estan massa vistos
per a aconseguir mantindre la fidelitat d’un lector que no tarda a girar-li
l’esquena a la col·lecció.
I per últim, en aquest cas dels còmics de fulletons, cal esmentar els curiosos
còmics d’Anceo
11
, una sèrie nascuda a contracorrent el 1980, que pretén res-
suscitar el mort esperit del quadern d’aventures de la mà del valencià Alberto
Marcet. Un viatger en el temps, Anceo, ros, intel·ligent i atlètic, es remunta
cap al passat en un ambiciós trajecte que l’havia de portar cronològicament
fins els mateixos orígens de la nostra espècie. Es exactament allà, en un
món primitiu poblat per homínids, troglodites i dinosaures, molt semblant
a l’evocat en tants àlbums de cromos d’història natural, on transcorren els
primers episodis d’aquesta historieta crescuda a destemps, que a pesar de
l’innegable lliurament i devoció, no va acabar de trobar el seu públic.
Encara que Manuel Gago és l’únic autor que elabora personatges i llargues
sagues centrades en les albors de la humanitat, personatges semblants també apareixen ocasionalment en tebeos de tot tipus. Des de les trobades de
123
[page-n-127]
124
Pedro Porcel Torrens
Jaimito i els seus amics (Karpa, 1956) amb simpàtics troglodites en episodis
com Tiempos Remotos o El Rapto de Petrita, fins a les peripècies de Punky
en les quals el Pumby (1955) de Josep Sanchis emula l’Home de Pedra; o
les breus aventures d’aire quasi didàctic que mostren els orígens de l’arc
o la roda il·lustrades per Miquel Rosselló en la revista Flecha Roja (Maga,
1965). Cal mencionar, finalment, els cavernícoles de paper més cèlebres
dels anys seixanta: Altamiro de la cueva (Bernet Toledano, 1965) que des
de les pàgines del clàssic TBO cada setmana descobreix invents que fan de
la vida primitiva un reflex exacte de l’Espanya del desenrotllisme, i Hug, el
troglodita (Jordi Gosset, 1966), personatge de les revistes d’humor de l’editorial Bruguera nascut al caliu de l’èxit de la sèrie televisiva Els Picapedra.
Habitants tots d’aqueixa prehistòria imaginada que un dia va florir en les
pàgines hui groguenques dels tebeos.
[page-n-128]
[page-n-108]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-109]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-110]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
107
[page-n-111]
108
Pedro Porcel Torrens
Les dècades centrals del segle xx van ser d’esplendor per a la historieta gràfica,
ja que prop de huit-centes col·leccions van arribar als quioscs espanyols. En
elles no va quedar cap gènere que fora capaç d’incorporar les estructures de
l’afer amorós tradicional que no hi arribara a ser evocat una vegada o moltes.
La lectura és el mitjà d’oci de les masses que s’havia consolidat des del final
de la centúria anterior per mitjà de les novel·les de fulletó i d’altres formes
de literatura popular. Abastir un públic ampli i àvid de novetats i destacar
enmig d’un mercat saturat d’aquesta classe d’ofertes exigeix considerables
esforços d’imaginació. Els temps medievals, en totes les seues facetes, l’Oest
americà, les peripècies de la policia en una gran ciutat, l’exotisme colonial,
el món sencer com a depòsit de perill i maravella, l’espai exterior, poblat per
mil i un éssers estranys... Pocs, molt pocs àmbits queden exclosos d’unes
vinyetes precàries, precipitades, pròdigues en inventiva tant com en iteració.
Dinosaures i animals antediluvians, encara que trets de context, són fauna
ja coneguda en aquesta classe de productes. No obstant això, ningú pareix
mostrar preferència per un paisatge com aquest, aparentment idoni per
a l’aventura que representa l’Edat de Pedra. Sense necessitat de respectar
convencions històriques davant d’un públic ignorant d’uns temps remots
i desconeguts, l’autor es pot llançar lliurement pels camins que li dicte la
seua imaginació i fer de la prehistòria un paradís extravagant a la mesura
de l’argument triat.
Hi ha alguns precedents literaris que, en certa manera, guien l’esdevindre de
tan exigu subgènere, i que guionistes i dibuixants dels anys cinquanta podrien
haver arribat a conéixer tan sols d’oïda. Publicades per Seix Barral, les fantasies
paleolítiques de les novel·les dels franco-belgues germans Rosny, La recerca
del foc* i El lleó de les cavernes
1
, il·lustrades per Serra Massana, coneixen
una àmplia difusió al començament dels anys trenta. Els dibuixos de l’artista
català, deixeble de Joan Junceda, fixen el que des d’aleshores serà la iconografia de l’home prehistòric: titans de llargues barbes, hirsuts, vestits amb pells
* Títol original: La guerre du feu, també titulada en castellà La guerra del fuego en Salvat i en Ediciones
Tridente.
[page-n-112]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
109
sense desbastar i armats de grans porres i de tosques llances. Una figura que,
El león de las Cavernas. J.–H. Rosny.
Il·lustracions de J. Serra Masana.
Seix y Barral Hnos., Barcelona. 1935.
a partir d’ara, no deixarà de manejar tot autor de tebeos que aborde el tema,
inserida en un escenari insòlit en el qual es poden desenrotllar els clàssics
esquemes del relat d’aventures: la pèrdua, el viatge, la lluita, la solidaritat,
la conquista. Quan, el 1935, el setmanari Aventurero comence a publicar la
historieta nord-americana Flash Gordon d’Alex Raymond, aquesta tipologia
esdevindrà clàssica. Entre els nombrosos éssers híbrids i races estranyes que
l’astronauta troba al planeta Mongo, hi ha una tribu de cavernícoles molt
semblant als nostres avantpassats terrícoles. Les seues estilitzades figures,
les seues proporcions atlètiques, les seues cabelleres i pellingots, les armes i
els instruments seran evocats una vegada i una altra en cada ocasió en què
en la vinyeta autòctona aguaiten les fantasies antediluvianes.
Les narracions dels germans Rosny, com també el llibre de Jack London
Before Adam, que difon amb notable fortuna Aguilar durant l’anomenada
dictablanda de Primo de Rivera, intenten ajustar-se en la seua descripció de
la vida prehistòrica a una certa contextualització que, si no és estrictament
1
[page-n-113]
110
Pedro Porcel Torrens
El Jabato. El Secreto de la gran tortuga.
R. Martín i F. Darnís.
Editorial Bruguera, Barcelona, 1963.
realista, almenys respecta les convencions més familiars: la no coexistència
de saures i éssers humans, les formes d’aconseguir aliment, la importància i
el valor del foc, la necessitat de la tribu, etc. Més lliure de lligams es planteja
un dels escassos films que en aquesta època aborda els temps primigenis:
la modesta producció americana de 1940 Hace un millón de años, puntualment estrenada al nostre país. Dirigida per Hal Roach i protagonitzada per
Victor Mature en el paper de cavernícola templat, s’acull en tot moment als
esquemes de l’afer amorós tradicional: un triangle amorós entre el protagonista, una bella joveneta vestida amb pells i un lleig i barbat Lon Chaney Jr.
en el paper de bruixot, cacic i malvat, que desferma una trama escassament
original portada amb un ritme irreprotxable. Inaugura així el que serà d’ara
en avant l’Edat de Pedra a ulls populars: un batibull en què no poden faltar
mai, per més aberrant que sone al públic lletrat, les clàssiques escenes d’enfrontaments entre humans i dinosaures - el paper dels quals està en aquesta
ocasió a càrrec de tristes iguanes disfressades- , la contraposició entre tribus
agrícoles pacifistes i hordes de malvats caçadors, i l’amor impossible entre
membres de diferents clans: tres elements que es repetiran d’ara en avant
en totes les fantasies que aborden la prehistòria.
Es tracta d’uns trets que, en part, es repeteixen en una altra de les novel·les
seminals del gènere: El món perdut, d’Arthur Conan Doyle (1912). Naix ací el
que es convertirà amb el temps en tòpic: la trobada d’homes de la nostra època
amb homes primitius que s’han criat en un lloc ignot, preservat, al marge de
l’evolució. Aquests prehumans solen conviure amb monstres de tota mena,
habitants com són de territoris verges de la mirada de la civilització. El tema
coneix gran fortuna i aguaita pertot arreu. Ja el 1925 se n’estrena una adaptació
fílmica espectacular (The Lost World, Harry O. Hoyt) que, sens dubte, marcarà
2
[page-n-114]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
111
molts autors que més avant es consagraran a la temàtica popular; d’ara en
avant són nombroses les adaptacions de l’argument de Doyle a la narrativa
gràfica; en aquest sentit destaca la versió que en fa el 1942 per al setmanari
barceloní PBT un jove Francisco Darnís - autor més avant de la coneguda saga
d’El Jabato
2
- . Com els cavernícoles del text original, els seus viuen en un
estadi molt primitiu, són éssers d’aparença salvatge, peluts i desastrats, que
parlotegen un llenguatge elemental fet de grunyits, i les seues motivacions a
l’hora de barallar-se amb dinosaures o de disputar-se el favor d’una femella a
penes difereixen dels exhibits pels animals. En conseqüència, el tracte rebut
pels homes de la nostra espècie serà rude i amb escasses contemplacions.
Hipertrofiant el motiu d’El món perdut, Edgar Rice Burroughs crea, amb
les novel·les de Tarzan, un continent africà imaginari, depòsit de quanta
maravella ignota puga ser concebuda: des de ciutats habitades per goril·les
parlants fins a restes de l’antiga Roma o dels croats de Terra Santa establits
en paratges remots. No falten en aquest sentit les trobades del Senyor de
la Jungla amb malcarats troglodites de garrot i pelussera, un camí que segueixen sense excepció els diversos èmuls de la criatura de Burroughs que
poblen els tebeos espanyols. Els més cèlebres entre els tarzànids patris són
Pantera Negra
3
i el seu fill Pequeño Pantera Negra
4
5
, desenvolupats pels
germans Pedro i Miguel Quesada durant la dècada dels cinquanta per a la
valenciana editorial Maga. Quan el 1956 naix el personatge, la firma és ja la
més consolidada fàbrica de còmics d’aventures del país, verdadera factoria
que llança centenars de títols de quaderns que coneixen una difusió extraordinària. Pequeño Pantera Negra n’és el títol emblemàtic, amb tirades que
arriben a superar els cent mil exemplars setmanals, es converteix en un dels
Pantera Negra núm. 45. Los hombres de las
cavernas. Pedro i Miguel Quesada.
Ed. Maga, València, 1958.
3
[page-n-115]
112
4
Pedro Porcel Torrens
Pequeño Pantera Negra. El valle de Lu.
Miguel Quesada.
Editorial Maga, València, 1958.
majors èxits d’un mercat en ebullició caracteritzat per una competència
feroç. Pequeño Pantera, adolescent lliure que vagabundeja per terres africanes, tan pròdigues en maravelles com les creades per Burroughs, troba en el
seu periple estirps d’homes vampir, ciutats futuristes, genets que solquen el
cel muntats damunt d’àguiles, indígenes abella que viuen en ruscs, castells
medievals enmig de la jungla i, com no podia ser d’una altra manera, grups
d’homes prehistòrics.
En la seua primera, i breu, trobada amb aquests homes prehistòrics, que
il·lustra al llarg de tres entregues José Ortiz substituint l’habitual de la saga
Miguel Quesada, Pequeño Pantera esdevé protector de la tribu gràcies al
seu valor, la seua generositat i el seu grau de civilització superior. Els primitius són representats amb trets realistes: front estret, pòmuls marcats,
grans boques i membres simiescos. D’altra banda, les seues característiques
responen a les habituals en aquestes criatures de paper: són malcarats,
peguen garrotades a penes començar, es comuniquen per mitjà de sons
inarticulats, visten pells i veneren de manera servil qui es mostre capaç
de derrotar-los. Anys més tard, tornaran a intervindre en la saga, quan les
aventures del personatge estan en mans de Jesús Herrero, dibuixant madrileny que, si bé no exhibeix el virtuosisme gràfic de Quesada, compleix
[page-n-116]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
113
amb escreix fent que el títol continue sent epítom del còmic de consum
Pequeño Pantera Negra.
Miguel Quesada.
de la seua època: senzill en les seues maneres, variat en les seues formes i
capaç de mantindre un alt nivell de vendes. Un troglodita anomenat Truno
demana l’ajuda de Pequeño Pantera perquè allibere el seu poblat -ara la tribu
viu en cabanyes de fang i té la capacitat de parlar- de l’atac d’una partida
d’àrabs que pretenen capturar-los per a vendre’ls com a esclaus. Segueix
una llarga peripècia en què Truno es converteix en fidel company de l’heroi
que, amb ell i el seu inseparable goril·la Juanito, són encadenats i integren
una insòlita corda de presos. L’aventura discorre per vies convencionals
sense que els troglodites complisquen cap altra funció que la d’aportar un
agradable punt d’exotisme i extravagància que una senzilla tribu de natius
africans haguera sigut incapaç d’aconseguir.
A penes cinc o sis novel·les i una única pel·lícula sumen una escassa genealogia si es compara amb la que posseeixen gèneres com el western, l’aventura
marina o el relat medieval; ens trobem davant d’un món nou, de llocs comuns
encara per definir, i, per tant, completament lliure en les seues regles. Més
que en cap altra ocasió, la versemblança brilla per la seua absència, mesclant
èpoques separades entre elles per milers d’anys, i aplicant als seus pobladors
els mateixos rols i les mateixes pautes de comportament que animen els
5
[page-n-117]
114
Pedro Porcel Torrens
personatges de qualsevol altra sèrie de quadernets. Un dibuixant emblemàtic
i prolífic, Manuel Gago (1925-1980) serà l’únic que en diverses de les seues
creacions trie l’Edat de Pedra com a marc per a les seues històries. Gago és
l’autor del gran èxit de la postguerra, El Guerrero del Antifaz (1943), que, igual
que les seues creacions més cèlebres, publica Editorial Valenciana. Fundador,
més tard, de la firma Maga, és un autor de traç clàssic, senzill i sovint precipitat, que és capaç de contactar amb el públic de forma immediata, visceral.
Les seues carències tècniques inicials són suplides amb escreix per un sentit
del ritme, la composició i el llenguatge gràfic rarament igualats. Amant de
l’acció i el melodrama, és responsable d’uns quants milers de quaderns, una
producció vasta i forçada que l’erigeix en puntal i exemple de tota una manera d’entendre el mitjà. Apadrinant altres autors més joves, com José Ortiz,
Miguel Quesada o Luis Bermejo, encapçala l’escola valenciana de dibuixants,
molt prolífica durant els anys cinquanta. En aquell moment, les seues grans
sagues, prolongades al llarg de molts anys, venen milers d’exemplars i acudeixen puntuals als quioscs. Al citat Guerrero del Antifaz, l’acompanyen el
western El Pequeño Luchador (1945) i la sèrie de capa i espasa El Espadachín
Enmascarado (1952).
Les gestes de Purk, el Hombre de Piedra (1950)
6
7
són la penúltima de les
grans sagues que Gago crea per a la Valenciana, amb el seu germà Pablo
exercint de guionista. En aquesta ocasió es permet el luxe de transitar per
una parcel·la de l’univers ficcional a penes codificada; sense cap llast documental, la col·lecció es pot endinsar pels camins més absurds, ben acollits
per un lector àvid de les emocions que el dibuixant sap proporcionar-li. Al
principi, Purk, que pertany a una tribu de pastors i agricultors que adora els
esperits bons, viu l’aventura mogut per venjar-se dels assassins de son pare,
cap de la tribu dels cataks. Pacifisme, forma de vida no agressiva, origen noble, afronts que llavar: caràcters clàssics de l’heroi. Lila, la seua companya,
juga un paper un poc més brillant que el de femella passiva, acompanyant
la seua parella en una insòlita convivència. Per no suscitar l’escàndol dels
censors, prompte es casa amb l’Home de Pedra en un curiós ritu pagà. Clar
que de seguida se’ls afig Sandar, un adolescent adoptat pel protagonista
que, en l’incòmode paper de fer de ciri, pareix imposar un cert pudor en la
convivència de la troglodítica parella.
Però es diria que l’obligada simplicitat social que imposa l’escenari triat pesa
a l’hora de construir un conflicte dramàtic durador, que es revela més feble
que en les altres sagues de l’autor. Progressivament es redueixen els escenaris
6
Purk el Hombre de Piedra. Otra vez la
hechicera, de Pablo i Manuel Gago.
Editorial Valenciana, 1951.
en què es despleguen les diverses línies d’acció simultànies per a seguir més
literalment els recorreguts de l’heroi i dels seus companys, fins que arriba
un moment en què la duració dels episodis disminueix, i cada aventura es
7
Purk el Hombre de Piedra. Los juegos de Libar.
Pablo i Manuel Gago.
Editorial Valenciana, 1951.
conta en dos o tres quaderns, la qual cosa trenca la sensació de continuïtat
i fa que s’esvaïsca part del seu atractiu. Els recorreguts de l’Home de Pedra
[page-n-118]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
115
[page-n-119]
116
8
Pedro Porcel Torrens
Purk el Hombre de Piedra. Lucha tras lucha.
Pablo i Manuel Gago.
Edival. Selección Aventura, Editorial
Valenciana, 1974.
transcorren en un món desproveït de qualsevol afany de realisme, en el qual
la llibertat imaginativa es reflecteix en els innumerables monstres i tribus
estranyes que apareixen sense donar treva al lector: homes simi, éssers alats
amb caps de hiena, centaures, goril·les cornuts o una fabulosa hibridació
d’humà i rinoceront capaç de delectar el degustador d’incongruències més
exquisit. Tots ells, no obstant això, són acollits pels protagonistes sense la
menor sorpresa, i els seus patrons de comportament responen en tot als de
l’home actual, sense que el seu aspecte, al capdavall, siga més que un adorn
exòtic. La fantasia enriqueix un decorat que acompanya una trama que en
el seu plantejament es revela convencional.
Purk
8
, heroi sense turments interiors, tria i assumeix la seua condició de
justicier; convençut que la seua força sens igual li ha sigut atorgada per un
poder superior «per a posar pau entre les tribus i fer desaparéixer els mals
costums que tenen» (que solen incloure el canibalisme o els sacrificis humans),
decideix llançar-se al món a buscar conflictes que resoldre. L’aventura passa a
ser viscuda gojosament, en trajectòria paral·lela a la de tants protagonistes del
quadern dels anys cinquanta. Les passions destrellatades van desapareixent
[page-n-120]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
substituïdes per un exotisme molt imaginatiu, i el nivell de violència es redueix fins a limitar-se a les inevitables baralles que ocupen, com sempre,
bona part de cada entrega. El traç de Gago s’esquematitza sense perdre la
seua força, abandonat el sobri classicisme dels primers temps. Resolt una
vegada més amb el criteri realista èpic de l’autor, pròdig en seqüències
prodigioses, l’Home de Pedra, de nou, deixa bocabadat un lector fascinat
davant la facultat màgica del dibuixant per a narrar amb unes imatges
dotades de la major senzillesa i eficàcia.
La mescla d’aventura i melodrama, que tan bé ha funcionat en les obres
anteriors de Gago, es repeteix una altra vegada. L’exotisme que un marc desconegut permet s’aprofita al màxim; es crea un clima espuri, ple de sorpreses
i de trobades extravagants que constitueix el millor de la col·lecció: tribus
que sacrifiquen els seus semblants davant de la «sagrada llar dels déus del
mar», una cova en què habita una raça de pigmeus als quals no coneixen i
que veneren; monstres antropoides; genets que creuen el cel sobre ocells
gegantins; antropòfags de grans ullals, sirenes i tritons; increïbles homes
rata; amazones salvatges... Sensació potenciada per la fantàstica eufonia
dels noms primitius: Pommetum, Rayotor, Agraciado de la Serpiente, Mamok, Tugor, Dámula, Pensior, Hijo del Dios Dragón, jocs de síl·labes amb
indubtable poder de suggestió, com també passa en les formes d’anomenar
una fauna abundant en què els gossos s’anomenen rups, els lleopards ratuk
i els megateris jabión.
Com demostrant la primacia de l’artificialitat sobre la realitat, fins la jungla
per a on deambulen els herois pareix més un jardí a la seua mesura que no
una selva; perquè, efectivament, «deambulen» literalment, ja que, si tota
aventura és d’una manera o altra itinerant, ací les caminades i les carreres,
que s’imposen davant la falta d’altres mitjans de locomoció, accentuen
com mai la fisicitat de l’acció. En aquest continu desplaçar-se d’un lloc a
un altre del gegantí escenari en què tot transcorre, va desgranant-se una
trama fonamentada, una vegada més, en els jocs que brinda la relació entre
els personatges.
Més enllà de l’exotisme pur, una sèrie d’estereotips s’imposen. Si hem de jutjar
per aquesta sèrie, la humanitat troglodítica està constituïda fonamentalment
per homes titànics i dones delicades. Tots, tots sense excepció, són veritables
hèrcules; enemics i aliats, humans i éssers monstruosos exhibeixen unes musculatures formidables. La lluita i el combat són la base de les seues relacions;
el sexe i, en menor grau, l’ambició de poder, constitueixen la seua motivació
més poderosa. Més clarament que altres vegades, les arrels cavalleresques de
l’heroi queden patents: en quasi totes les ocasions, l’Home de Pedra acudeix
sense pensar-s’ho dues vegades a la petició d’ajuda d’una dama que es trobe
en un mal pas, raptada, obligada a contraure matrimoni amb qui no desitja,
117
[page-n-121]
118
Pedro Porcel Torrens
o que és víctima de qualsevol altra vexació. Encara que això de «contraure
matrimoni» és un dir, ja que la relació entre homes i dones, entesa com a
joc de domini, és un dels aspectes més cridaners de la col·lecció. Lluny, molt
lluny, del que seria políticament correcte, tota femella troglodítica aspira a ser
posseïda pel seu amo i a convertir-se en la seua esclava. De fet, aquest és el
vocabulari utilitzat: «esclaves» i «amos». La Bella Hamil, bojament enamorada
de Purk, somia d’agenollar-se davant del protagonista escoltant embadalida
com el seu ídol li proposa que siga la seua serva; les viudes d’un capitost
mort, mancades ja d’utilitat, repudiades pel seu successor, són bàrbarament
assassinades mentres imploren clemència inútilment.
Aquest caràcter de submissió de l’element femení, comú a tota la cultura
popular de l’època, constitueix la base de l’acció, ja que això mateix excita el
desig de tots els mascles que intervenen en la sèrie. Es repeteixen ben sovint
escenes expresses de sadisme, en les quals les flagel·lacions, les tortures i
els maltractaments són moneda corrent. I és que la col·lecció respira aqueix
clima desaforat que amera les creacions de Gago en un grau superior al de
qualsevol altre. Almenys durant els primers anys, tots aquells que participen
en l’acció mostren comportaments d’un frenesí inusual: els amors són arravatats, els odis mortals i incurables, la passió campa sense aturador calfant
l’ambient fins a extrems insospitats. Tots els malvats pareix que estiguen
vociferant constantment, gegantins homes bèstia dominant brutalment
femelles submises... Una vegada més, la núvia de Purk, Lila, atrau amb fúria
desmesurada tota mena de reietó, de monstre i fins i tot de possible amic
que se’ls entravesse pel camí; de nou, elles amen sense excepció l’Home de
Pedra. Sobre aquests zels i apetits es construeix aquest món de monstres i
deesses. És com si la nuesa dels temps primitius afectara també l’estructura
de la narració, mostrant la fogositat de les trames de manera més descarnada
que en cap altra sèrie.
Conseqüència de l’abundància de dones víctima i imatge especular d’aquestes és una altra figura que abunda en Purk: l’ama despòtica, arquetip de
la dona independent portat al límit, que pareix fascinar Gago. En un món
que no coneix més que la força i la imposició com a forma de relació, és
lògic que aquestes femelles sàdiques intenten conquistar el seu terreny.
Ací hi ha creacions verdaderament magistrals, com Mania, la Feroç, capaç
de colpejar i torturar amb una llança la bella Lila, o de fer que un home
despietat com el rei dels hamils s’humilie davant d’ella i accepte les seues
bufetades mentres implora bavejant un poc d’amor. Mania, amb el cabell
llarg i moreno arreplegat en trena fetitxista i les seues faccions fines i cruels,
estricta dominatrix, resulta una presència insòlita en el quadern i encara
i tot en el conjunt de la cultura popular de l’època. Però no està sola: la
Reina Víbora, que adorna el seu cap amb una diadema de serps vives; la
pèrfida Taura, que no pareix sentir alta cosa que desdeny cap als seus
[page-n-122]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
semblants; la bella Atily, que és coneguda com «la dona terrible»; Linai,
que està enamorada d’un bering, home amb cap de rinoceront, i que, per
conservar el seu amor i conquistar el poder, arriba a la traïció i el crim, en
escenes tenyides d’erotisme extravagant. I és que aquests afers amorosos
entre monstres i belles són vistos com la cosa més normal del món. D’altra
banda, quan es troben homes lleó o rinoceronts o simis, la monstruositat
és patrimoni dels mascles; elles, invariablement, són tristes donzelles.
Deliciós fruit d’aquest clima desbocat, aquestes princeses de la disciplina
que abunden en l’Home de Pedra es converteixen en criatures inoblidables.
L’elenc es completa, a més dels habituals colossos - inevitablement barbats quan es dediquen al mal- , amb alguns personatges positius - sovint
pastors que rebutgen la violència- , amb bruixots i eremites del bosc, que
representen una màgia més suggerida que manifesta, i també amb una
fauna prehistòrica inventada, mostra de la sana falta de respecte històric
amb què la sèrie és concebuda.
Com en El Guerrero del Antifaz i en El Pequeño Luchador ens trobem davant
d’una obra major de la historieta, cima de la tendència hereva del fulletó,
desproveïda d’artifici, sincera i autèntica. Així, una vegada més, no es podria
concebre una traducció gràfica més adequada de l’ambient frenètic en què
transcorre la saga: què podem dir de les portades, resoltes quasi sempre en pla
general de composició perfecta; d’aqueixes seqüències que es lligen soles, de
la seua enorme expressivitat, de l’encara intacta capacitat de raptar el lector
i transportar-lo més enllà de la realitat. Es confirma, de nou, el magisteri i la
influència decisiva de Gago en l’evolució d’un gènere que marca més de vint
anys, els més fructífers, del tebeo popular al nostre país.
Després de finalitzar la col·lecció de l’Home de Pedra, sobrepassats els
dos-cents exemplars, el 1959 torna Gago a la seua volguda prehistòria de
mentides amb Piel de Lobo
9
, que, publicada per l’editorial Maga, és una
de les obres més perdurables del quadern d’aventures. El seu argument
es deu a Juan Antonio de Laiglesia, escriptor i dramaturg, Premi Nacional
de Teatre, novel·lista policíac, germà de l’humorista Álvaro de Laiglesia i
futur secretari tècnic de la Comissió d’Informació i Publicacions Infantils
i Juvenils (CIPIJ), creada el 1962. Amb alguna experiència anterior com a
guionista en els setmanaris Chicos (1948) i Trampolín (1951), des de Madrid,
De Laiglesia crea per a Maga diverses sèries de quaderns, única incursió
seua en el format, caracteritzades per la seua frescor, la seua imaginació,
pel desplegament de fantasia i per un cert afany renovador. Piel de Lobo
és la seua obra mestra, un festí delirant i gojós que representa la segona
incursió de Gago en els temps antediluvians.
Si, al començar la saga d’El Hombre de Piedra, Gago dotava el seu personatge de parentiu i relacions que li permeteren desplegar un futur esquema
119
[page-n-123]
120
9
Pedro Porcel Torrens
Piel de Lobo. Ataque en masa. Manuel Gago.
Editorial Maga, València, 1959.
melodramàtic, l’origen de Piel de Lobo, fill d’un capitost assassinat que és
criat per una lloba i un vell mag, no tarda a ser oblidat en pro de la creació
d’un univers fabulós i intemporal en el qual no hi ha cap límit a una fantasia viscuda amb festiva quotidianitat, tant per l’aparició de múltiples races
híbrides entre l’home i l’animal més insospitat, com per l’omnipresència
de l’element maravellós; la pretesa Edat de Pedra prompte esdevé terra de
somni en què tot val amb la condició de mantindre l’enfebrosit clima creat.
A pesar de les aparences, molt poc o res té a veure aquest univers de Piel de
Lobo amb les eres prehistòriques. És el seu, el domini del mite i la llegenda,
cartografiat en paisatges i escenaris surreals que doten tots els episodis
d’una atmosfera il·lusòria amb un atractiu irresistible. Des d’elements
presos directament del conte de fades fins a irrupcions en les mitologies
grega i egípcia, cap fantasia no se’n troba exclosa: éssers de fang, nimfes
que cavalquen cignes, talpons humans, gegants, tritons, bruixes, mamuts,
genis, roques vivents, homes fòssil i gaiates màgiques, metamorfosis i pomes de l’Arbre de la Salut, acompanyats de vells coneguts del món clàssic,
com la Gorgona, el Minotaure en el seu laberint, centaures, sàtirs i fins una
delirant dimensió paral·lela en què governen esfinxs amb cap de dama
[page-n-124]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
egípcia, cos de lleó i ales de voltor, tots ells desfilen davant dels perplexos
ulls del comprador del tebeo, enmig de la incessant acció, que constitueix
l’essència del mitjà.
Aquesta capacitat inesgotable d’endinsar-se setmana rere setmana en territoris
no explorats per cap dels centenars de títols de quaderns que el precedeixen
converteix Piel de Lobo en una obra singular de la historieta espanyola, la
qual cosa demostrava que el format no estava esgotat, sinó presoner d’unes
maneres i d’uns esquemes condemnats a desaparéixer víctimes d’un profund
canvi cultural. Així ho entén el públic, que convertit en addicte a la sorpresa,
fa de la sèrie una de les més longeves i de més èxit de l’editorial Maga. No
és alié a això el dibuix de Gago, un poc accelerat però molt capaç encara de
transmetre al consumidor la flaire onírica que destil·la la col·lecció. Especialment destacables són les portades, d’impecable maquetació i en les quals
l’autor pareix posar més afecte de l’habitual.
Alguns senyals en el mercat pareixen indicar, cap al 1962, que el format de
quadern d’aventures, quasi hegemònic des que acabara la Guerra Civil, començava a donar mostres d’esgotament. Amb una Espanya que comença
l’etapa del desenrotllament; una televisió progressivament implantada a
tot el territori, que familiaritza l’espectador amb noves formes narratives i
que faran noves voltes de rosca als arquetips de sempre; amb l’èxode massiu
del camp a la ciutat, doncs, els valors i les maneres defensats fins llavors per
aquest tipus de còmics comencen a revelar-se obsolets. Una nova censura,
de caràcter fonamentalment eclesiàstic, acabarà de donar-li el colp de gràcia
a un mitjà en franc declivi. Molts editors comencen llavors a buscar noves
fórmules que permeten continuar oferint narracions d’aventures des d’altres formats. L’editorial Maga, consagrada des dels seus inicis al còmic per
entregues, no es dóna per entesa i comença una estratègia de saturació del
mercat llançant desenes de col·leccions, una política suïcida que en poc de
temps portarà l’empresa al fracàs.
Entre els productes que publica en aquesta etapa hi ha una nova - i últimaincursió de Manuel Gago en aqueix Paleolític fantàstic que li és tan grat:
les aventures de Castor (1962)
10
. La prehistòria de Castor, un cavernícola
adolescent, és molt més convencional que la de Piel de Lobo, per més que ací
tampoc no hi haja la més mínima voluntat de versemblança. En els primers
episodis, l’heroi i la seua companya planten cara a perills delirants encarnats per dinosaures imaginaris, ermitans caníbals que conviuen amb rates
gegants, races de tritons i sirenes que habiten els fons lacustres: el que és
costum. Després de l’aparició d’una desfilada de prodigis com aquests, amb
regust de cosa ja coneguda, té lloc un episodi de caràcter insòlit, allunyat del
que s’havia fet mai en aquest tipus d’historietes i més pròxim a Kafka que a
qualsevol inspiració pulp.
121
[page-n-125]
122
Pedro Porcel Torrens
Castor i els seus amics topen en el seu peregrinar amb l’Horda Silenciosa,
una multitud enorme de persones que avança, sempre en silenci, sense
aturar-se mai ni a menjar ni a dormir. El seu aspecte físic, en contraposició al
dels templats protagonistes, respon a la imatge popular de l’home primitiu,
barbat, de grans pòmuls, dents enormes i fronts estrets. En el seu caminar
esclafen tot el que troben al seu pas, siguen individus de la seua pròpia host
que cauen esgotats i són xafats per la resta, siguen primitives fortaleses,
que inevitablement acaben sucumbint davant l’impuls desapassionat i
constant de la massa humana. Absorbits per aquesta singular horda, l’heroi i els seus companys les passen magres per a sobreviure i poder escapar
d’aquell enorme corrent. Aventura críptica amb aire de paràbola, molt
suggestiva i verdaderament única entre els milers de quaderns espanyols,
i que no tindrà continuació.
Com si tal ostentació d’imaginació haguera esgotat el cabal del guionista,
l’argument de Castor discorre després per terrenys que convertiran l’Edat
de Pedra en un marc medievalitzant en el qual no falten batalles amb
llances de fusta i espases de sílex, tribus de guerrers abillats igual que els
beduïns del desert o toscs navilis de rems que practiquen la pirateria a
[page-n-126]
Barbes, garrots i dinosaures: els cavernícoles de paper
10
Castor. El bosque en llamas. Manuel Gago.
Serie el Gavilán, núm. 16.
Editorial Maga, València, 1962.
Anceo. Los hombres de Neanderthal.
Alberto Marcet.
Editorial Polen, Madrid, 1980.
11
l’estil víking, en què els elements fantàstics es troben ja molt allunyats.
Aquests escenaris i aquestes tipologies, a hores d’ara, ja estan massa vistos
per a aconseguir mantindre la fidelitat d’un lector que no tarda a girar-li
l’esquena a la col·lecció.
I per últim, en aquest cas dels còmics de fulletons, cal esmentar els curiosos
còmics d’Anceo
11
, una sèrie nascuda a contracorrent el 1980, que pretén res-
suscitar el mort esperit del quadern d’aventures de la mà del valencià Alberto
Marcet. Un viatger en el temps, Anceo, ros, intel·ligent i atlètic, es remunta
cap al passat en un ambiciós trajecte que l’havia de portar cronològicament
fins els mateixos orígens de la nostra espècie. Es exactament allà, en un
món primitiu poblat per homínids, troglodites i dinosaures, molt semblant
a l’evocat en tants àlbums de cromos d’història natural, on transcorren els
primers episodis d’aquesta historieta crescuda a destemps, que a pesar de
l’innegable lliurament i devoció, no va acabar de trobar el seu públic.
Encara que Manuel Gago és l’únic autor que elabora personatges i llargues
sagues centrades en les albors de la humanitat, personatges semblants també apareixen ocasionalment en tebeos de tot tipus. Des de les trobades de
123
[page-n-127]
124
Pedro Porcel Torrens
Jaimito i els seus amics (Karpa, 1956) amb simpàtics troglodites en episodis
com Tiempos Remotos o El Rapto de Petrita, fins a les peripècies de Punky
en les quals el Pumby (1955) de Josep Sanchis emula l’Home de Pedra; o
les breus aventures d’aire quasi didàctic que mostren els orígens de l’arc
o la roda il·lustrades per Miquel Rosselló en la revista Flecha Roja (Maga,
1965). Cal mencionar, finalment, els cavernícoles de paper més cèlebres
dels anys seixanta: Altamiro de la cueva (Bernet Toledano, 1965) que des
de les pàgines del clàssic TBO cada setmana descobreix invents que fan de
la vida primitiva un reflex exacte de l’Espanya del desenrotllisme, i Hug, el
troglodita (Jordi Gosset, 1966), personatge de les revistes d’humor de l’editorial Bruguera nascut al caliu de l’èxit de la sèrie televisiva Els Picapedra.
Habitants tots d’aqueixa prehistòria imaginada que un dia va florir en les
pàgines hui groguenques dels tebeos.
[page-n-128]