[page-n-1]
[page-n-2]
La diàspora dels visigots
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
Trobem la primera menció sobre visigots probablement en
l’historiador Tàcit, a finals del segle i dC, quan parla del poble germànic dels «Gothones». Ptolemeu, en el segle ii dC,
els situa al litoral bàltic de Polònia. Segons l’historiador
got Jordanes, més tardà, del segle vi, els seus orígens devien estar a l’illa de Scandza (Escandinàvia) des d’on potser havien emigrat cap al sud. Però aquesta notícia deu
entrar en el camp de la llegenda, encara que avui hi ha
l’illa de Gotland, a la mar Bàltica, entre Suècia i Letònia.
L’arqueologia del nord de Polònia ha identificat
la cultura de Willenberg-Wielbark en aquesta zona i en
aquest període, i hi ha la possibilitat que corresponga als
primers gots. Cap al segle ii dC van emigrar al sud-est fins
arribar a Ucraïna, des d’on van entrar en contacte amb les
fronteres de l’Imperi romà a la Dàcia (Transsilvània) i el
baix Danubi.
La seua existència i la seua bel·licosa presència es
van fer més que evidents a partir de mitjan del segle iii dC,
quan van realitzar nombroses, massives i violentes incursions de saqueig a Dàcia, els Balcans i Àsia Menor. En
unes d’aquelles, el 251, van derrotar i van matar l’emperador Deci, a Abritus (Bulgària). Va ser la primera vegada
que un emperador romà moria en el camp de batalla a
les mans dels bàrbars, però no seria l’última a les mans
dels gots. Les seues terribles corregudes van continuar a
partir de llavors fins que, el 269, l’emperador Claudi II els
va derrotar de tal manera a Naissus (Nish, Sèrbia) que va
ser anomenat «el Gòtic», i va venjar amb escreix la mort
del seu predecessor.
Aquests coneguts atacs i combats del segle iii van
ser grans incursions de saqueig per a aconseguir botí i esclaus, i no van significar cap trasllat de població des de les
seues bases a la plana ucraïnesa.
◁ Solidus de l’emperador Valente encunyat a Tessalònica,
entre 364-367 dC.
/ 21
[page-n-3]
Visigots i ostrogots cristianitzats
Les fonts històriques dels segles iii i iv dC ja van diferenciar dos grups entre els gots, els greutungs, instal·lats
més cap a l’est, i els tervings a l’oest o, el que és el mateix, els ostrogots i els visigots. Aquests últims estaven en
contacte directe amb la frontera danubiana de l’Imperi i
segurament devien ocupar part de l’antiga província de
la Dàcia, l’actual Transsilvània, abandonada per l’emperador Aurelià, cap al 270. A Romania, Moldàvia i Ucraïna es
va estendre l’anomenada cultura Txèrniakhov o Sântana
de Mureş, que devia correspondre als gots del segle iv.
L’estat de guerra amb els romans després del desastre de Naissus va continuar intermitentment, encara
que els gots van ser contundentment derrotats novament per l’emperador Constantí que, curiosament, havia nascut a Naissus.
Però al llarg del segle iv no tots els contactes van ser
violents, com demostra l’evangelització que va concloure
amb la seua conversió al cristianisme de la mà del bisbe
got Úlfila (341-348). Com aquest important succés va tindre lloc durant el regnat de Constanci II, que va imposar
el credo arrià a l’Imperi, els gots van adoptar i van assumir
amb fermesa aquesta variant cristiana, que va ser consiJoseph Noël Sylvestre. El saqueig de Rome el 410 pels Bàrbars, 1890.
Oli sobre tela, 197 x 130 cm. © Musée Paul Valéry.
derada herètica diversos anys després i pràcticament va
desaparéixer del panorama religiós romà. Però els gots, i
altres pobles bàrbars que l’havien adoptada, com els vàndals, s’hi van mantindre i es va convertir en una espècie
de tret d’identitat de la nació goda enfront dels romans.
En aquesta conjuntura, a mitjan segle iv, es va consolidar un ampli i poderós estat got a Ucraïna, regit per
l’ostrogot Hermanaric. No obstant això, va tindre curta
22 /
[page-n-4]
vida degut a la sobtada aparició dels huns des de l’estepa
asiàtica, que van sotmetre els ostrogots durant un segle i
van provocar la migració dels visigots/tervings cap al sudoest, cap a l’Imperi romà.
Els visigots/tervings entren a l’Imperi romà:
pau i guerra. Adrianopolis
En arribar a la frontera danubiana, ara com tot un
poble en moviment que fuig de feroços enemics, els líders
visigots van sol·licitar de les autoritats romanes d’entrar
al territori imperial per instal·lar-se pacíficament on se’ls
assignara, que va ser la mateixa província per on havien
entrat, la Moesia Secunda, al nord de l’actual Bulgària, a la
vora del Danubi. Aquest trasllat pactat i pacífic del poble
visigot va tindre lloc el 375.
Però una vegada allí, la situació va anar empitjorant
des del principi, pel fet que les autoritats romanes van
sotmetre a privacions aquesta massa d’emigrants a la
qual van arrabassar els subministraments i la van portar
a la fam canina, tal com narren els mateixos historiadors
romans. Aquesta conducta d’autèntica extorsió, duta a
terme per iniciativa pròpia d’alguns alts funcionaris corruptes, va provocar la sublevació general dels nous assentats.
La derrota de les tropes romanes locals i l’arribada
de nous contingents bàrbars de més enllà del Danubi
Francisco de Vogue. Euric, rei visigot (420-484), 1750.
Pedra calcària, 285 x 120 x 110 cm. Plaça d’Orient, Madrid.
© Foto: Antonello Dellanotte
van provocar la intervenció directa de l’emperador
Valente, que es trobava lluitant en la frontera persa. Al
capdavant de l’elit de l’exèrcit d’Orient, l’any 378 Valente
va ser derrotat i mort en la cèlebre batalla d’Adrianopolis, a Tràcia, prop de la mateixa Constantinoble. Aquesta
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 23
[page-n-5]
Gots
Ostrogots
Vi
si
go
ts
Vouillé 507
tolosa
Abritus 251
narbo
Visigots
massilia
Florentia 410
barcino
Roma
Saqueig de
Roma 410
24 /
Naissus 270
Adrianopolis 378
[page-n-6]
gran derrota, per a molts, va marcar l’inici de la fi del poder militar romà.
Primer van passar diversos anys pels Balcans i
Grècia, saquejant i lluitant, no sempre amb èxit, per l’ac-
La posterior arribada de l’emperador d’Occident,
ció del general romà Estilicó. Algunes vegades pactaven,
Gracià, amb un altre exèrcit, va permetre controlar
ara amb l’Imperi d’Orient, que va ser el primer afectat per
quelcom la situació i es va arribar a un tractat de pau el
les seues ràtzies, ara amb el d’Occident, que servien els
382, gràcies al qual els visigots es van instal·lar a Moesia
interessos d’un imperi contra l’altre. Finalment, l’Impe-
Secunda. A canvi d’això, havien de subministrar tropes
ri d’Orient se’n va alliberar i va facilitar el seu trasllat a
al debilitat exèrcit romà d’Orient, ara regit per l’hispà
Occident. El 401 van arribar al nord d’Itàlia, sempre llui-
Teodosi, designat emperador per Gracià.
tant i saquejant per a sobreviure.
Una dècada després hi hagué ocasió i necessitat
La seua arribada a Itàlia es va produir en un moment
d’aqueixes tropes godes per a lluitar contra un usurpador
molt delicat per a l’Imperi, aclaparat, a més, per les in-
a Occident. En la batalla decisiva, la del Frígid, el 394, els
vasions de sueus, vàndals i alans a la Gàl·lia i Hispània,
gots de l’exèrcit oriental, situats per Teodosi en primera
dels ostrogots de Radagais a Itàlia i les usurpacions de
línia, van portar el pes de la lluita i van patir gran nombre
Constantí i Geronci, a Britània i Hispània.
de baixes, unes deu mil, la qual cosa va provocar bastant
ressentiment en els supervivents, entre els quals es tro-
El saqueig de Roma, el 410,
bava Alaric.
el preludi a la fi d’un món
Des d’inicis del segle iv, Roma ja no era la capital real
Un poble de nou en marxa
de l’Imperi. Els emperadors a partir de Constantí, havien
L’any següent, el 395, va morir Teodosi com a únic
traslladat la seua residència a Milà, millor connectada, i,
emperador i l’Imperi es va tornar a dividir en dues parts,
després, a Ravenna, millor protegida. A més, la creació
ara definitivament, entre els seus dos fills, l’oriental per a
d’una nova Roma a Orient, Constantinoble, va suposar
Arcadi i l’occidental per a Honori.
una altra minva en la seua categoria. A partir d’aquest mo-
Molt ressentits per la massacre del Frígid i dirigits
per Alaric, els visigots es van rebel·lar i van reclamar
ment el valor de la Ciutat Eterna va ser més simbòlic que
real, però molt simbòlic.
millors terres, i va començar un llarg trajecte que en el
Sempre guiats per Alaric, al principi (402-403) van
transcurs d’un segle els portaria a instal·lar-se definitiva-
ser derrotats novament pel general Estilicó, que va ser
ment a Hispània.
recompensat amb el seu assassinat (408) per ordres de
l’insensat emperador Honori. A partir d’aquest moment,
els visigots van campar sense control per la península
◁ Migració dels visigots. Il·lustració: Espirelius.
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
Itàlica i van assetjar diverses vegades Ravenna i Roma.
/ 25
[page-n-7]
Finalment, amb una certa complicitat des de dins, van
entrar a Roma l’agost del 410 i la van saquejar durant uns
quants dies.
El regne de Tolosa
Aquest nou pacte va tindre efectes més duradors i
va permetre els visigots disposar d’una base territorial
Aquest tràgic episodi va impactar psicològicament
estable durant quasi un segle, amb pau amb l’Imperi la
en tot el món conegut. Els cristians ho van veure com el
major part del temps. No obstant això, la política res-
preludi de la fi del món i un càstic pels pecats comesos.
pecte a Roma sempre havia sigut bipolar. D’una banda,
Els pagans, al contrari, ho van veure d’una manera dife-
hi havia una facció procliu a entendre’s amb l’Imperi i
rent: un càstic per l’abandó dels déus tradicionals.
a convertir-se en federats (aliats), que predominava
El botí va ser immens i entre els presoners es trobava
quan Roma encara era forta. D’una altra, hi havia un
Gal·la Placídia, filla de Teodosi i germana de l’inepte em-
altre grup clarament antiromà, que va augmentar el
perador Honori, tancat a Ravenna.
seu poder segons s’accentuava la decadència imperial.
La migració del poble visigot va continuar cap al
sud amb la idea de passar a la província d’Àfrica, l’actual
Ambdues tendències se solien rellevar en el poder, a vegades violentament.
Tunis, una de les províncies més riques de l’Imperi. Però
A conseqüència del tractat, els visigots es van conver-
Alaric va morir de malària prop de Cosenza, a Calàbria, i
tir en el braç armat de Roma a Hispània, on van derrotar i
el nou rei, el seu cunyat Ataülf, va canviar d’idea i es van
van reduir el regne dels sueus a Galícia i van expulsar els
tornar a dirigir cap al nord. Es conta que Alaric va ser so-
vàndals, que van passar a Àfrica, mentre la Tarraconensis
terrat en una gran tomba repleta dels tresors que havien
romania en poder de l’Imperi. Sempre al servei de Roma,
saquejat i que, perquè no fora espoliada, van desviar el riu
la seua participació va ser decisiva en la derrota d’Àtila a la
Busento perquè la cobrira.
batalla dels Camps Catalàunics, el 451, que cal considerar
Des d’Itàlia el poble visigot va arribar al sud de
tant una victòria visigoda com romana. Allí va morir el seu
França on es van instal·lar violentament i temporalment
rei Teodoric. Curiosament, en aquesta trobada bèl·lica els
el 412. El 415 van ocupar Barcelona on van crear una
ostrogots van lluitar al costat dels huns. Poc després, el
espècie de cort reial i Ataülf es va esposar amb Gal·la
453, va morir Àtila i el perill hun va desaparéixer tan sob-
Placídia. Després de l’assassinat d’Ataülf, els visigots,
tadament com hi havia aparegut, els ostrogots es van al-
regits pel seu germà Vàlia, van fer un nou pacte el 416,
liberar del seu jou i es van instal·lar a l’antiga província de
pel qual van tornar la viuda d’Ataülf, Gal·la Placídia; van
Pannònia (Hongria), des d’on es van traslladar a Itàlia a
abandonar el nord-est d’Hispània; es van instal·lar con-
finals del segle v.
troladament a Aquitània, al sud-oest de França, al vol-
La gradual decadència de l’Imperi d’Occident va ser
tant de Tolosa, i es van comprometre a lluitar contra els
aprofitada pels visigots per a augmentar el seu territori
enemics de l’Imperi.
sense que hi haguera majors desplaçaments de la seua
26 /
[page-n-8]
població. Fins i tot van arribar a imposar un candidat seu
com a emperador, Avit, bé que efímerament, entre 455456. Especialment expansiu, i antiromà, va ser el regnat
d’Euric (466-484), que va portar les seues fronteres al Loira
i al Roine, va ocupar la Tarraconensis i va tutelar bona part
de la península Ibèrica que, a excepció del regne sueu de
Galícia, s’havia convertit en un territori atomitzat i autònom, més o menys regit per les antigues elits romanes. En
aquests moments es degué produir la primera però encara minoritària emigració de visigots a Hispània.
La gran, i última, emigració visigoda a Hispània
Aquesta mateixa expansió per la Gàl·lia va entropessar amb la dels francs, que s’havien fet amb el control del
nord i l’est de França. El conflicte va resultar inevitable i
va acabar el 507 amb la derrota i mort del rei Alaric II, fill
d’Euric, a la batalla de Vouillé.
Aquest desastre va suposar l’eixida ràpida del poble
got del sud de la Gal·lia i el seu trasllat a Hispània. La catàstrofe per als visigots haguera sigut fins i tot major sinó
fora per la intervenció a favor seu del rei ostrogot Teodoric,
que va enviar tropes per a ajudar els seus «cosins» visigots
i, sobretot, per a defendre els drets del seu nét, encara
menor d’edat, Amalaric, fill d’Alaric II. Aquest intermedi
ostrogot, que va suposar la incorporació de nous contingents gots des d’Itàlia, va permetre conservar part de les
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
possessions a la Gàl·lia, la Septimània (el Llenguadoc) i
va facilitar, a la major part del poble visigot, el seu trasllat
a la península Ibèrica. Alguns d’aquests nobles ostrogots,
Teudis i Teudisel, van arribar a ser reis. El nucli principal
de la població goda es va instal·lar a l’altiplà nord i a la
contornada de Toledo.
Durant la primera meitat del segle vi els visigots, uns
dos-cents mil, enfront d’uns sis milions d’hispans, es van
anar instal·lant a la major part de la Península, sobretot
a les antigues províncies Tarraconensis i Carthaginensis.
Però en bona part del territori la seua presència directa
es va reduir a les guarnicions de les zones frontereres i
de les principals ciutats, com Emerita, Barcino, Valentia,
Caesaraugusta, Hispalis i altres poques més, que jalonaven les principals vies de comunicació. La distribució
dels bisbats arrians dona una bona idea d’aquest control territorial.
Fins a la conversió al catolicisme, el 589, la societat
va estar molt separada per la barrera religiosa, però també per la prohibició de matrimonis mixtos i la segregació
real, en la pràctica, de la població hispana.
Els visigots, doncs, es van instal·lar com una elit demogràficament minoritària però dominant, que va monopolitzar els ressorts polítics encara que va compartir els
econòmics amb l’antiga jerarquia catòlica i les restes de la
noblesa latifundista romana.
/ 27
[page-n-9]
[page-n-2]
La diàspora dels visigots
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
Trobem la primera menció sobre visigots probablement en
l’historiador Tàcit, a finals del segle i dC, quan parla del poble germànic dels «Gothones». Ptolemeu, en el segle ii dC,
els situa al litoral bàltic de Polònia. Segons l’historiador
got Jordanes, més tardà, del segle vi, els seus orígens devien estar a l’illa de Scandza (Escandinàvia) des d’on potser havien emigrat cap al sud. Però aquesta notícia deu
entrar en el camp de la llegenda, encara que avui hi ha
l’illa de Gotland, a la mar Bàltica, entre Suècia i Letònia.
L’arqueologia del nord de Polònia ha identificat
la cultura de Willenberg-Wielbark en aquesta zona i en
aquest període, i hi ha la possibilitat que corresponga als
primers gots. Cap al segle ii dC van emigrar al sud-est fins
arribar a Ucraïna, des d’on van entrar en contacte amb les
fronteres de l’Imperi romà a la Dàcia (Transsilvània) i el
baix Danubi.
La seua existència i la seua bel·licosa presència es
van fer més que evidents a partir de mitjan del segle iii dC,
quan van realitzar nombroses, massives i violentes incursions de saqueig a Dàcia, els Balcans i Àsia Menor. En
unes d’aquelles, el 251, van derrotar i van matar l’emperador Deci, a Abritus (Bulgària). Va ser la primera vegada
que un emperador romà moria en el camp de batalla a
les mans dels bàrbars, però no seria l’última a les mans
dels gots. Les seues terribles corregudes van continuar a
partir de llavors fins que, el 269, l’emperador Claudi II els
va derrotar de tal manera a Naissus (Nish, Sèrbia) que va
ser anomenat «el Gòtic», i va venjar amb escreix la mort
del seu predecessor.
Aquests coneguts atacs i combats del segle iii van
ser grans incursions de saqueig per a aconseguir botí i esclaus, i no van significar cap trasllat de població des de les
seues bases a la plana ucraïnesa.
◁ Solidus de l’emperador Valente encunyat a Tessalònica,
entre 364-367 dC.
/ 21
[page-n-3]
Visigots i ostrogots cristianitzats
Les fonts històriques dels segles iii i iv dC ja van diferenciar dos grups entre els gots, els greutungs, instal·lats
més cap a l’est, i els tervings a l’oest o, el que és el mateix, els ostrogots i els visigots. Aquests últims estaven en
contacte directe amb la frontera danubiana de l’Imperi i
segurament devien ocupar part de l’antiga província de
la Dàcia, l’actual Transsilvània, abandonada per l’emperador Aurelià, cap al 270. A Romania, Moldàvia i Ucraïna es
va estendre l’anomenada cultura Txèrniakhov o Sântana
de Mureş, que devia correspondre als gots del segle iv.
L’estat de guerra amb els romans després del desastre de Naissus va continuar intermitentment, encara
que els gots van ser contundentment derrotats novament per l’emperador Constantí que, curiosament, havia nascut a Naissus.
Però al llarg del segle iv no tots els contactes van ser
violents, com demostra l’evangelització que va concloure
amb la seua conversió al cristianisme de la mà del bisbe
got Úlfila (341-348). Com aquest important succés va tindre lloc durant el regnat de Constanci II, que va imposar
el credo arrià a l’Imperi, els gots van adoptar i van assumir
amb fermesa aquesta variant cristiana, que va ser consiJoseph Noël Sylvestre. El saqueig de Rome el 410 pels Bàrbars, 1890.
Oli sobre tela, 197 x 130 cm. © Musée Paul Valéry.
derada herètica diversos anys després i pràcticament va
desaparéixer del panorama religiós romà. Però els gots, i
altres pobles bàrbars que l’havien adoptada, com els vàndals, s’hi van mantindre i es va convertir en una espècie
de tret d’identitat de la nació goda enfront dels romans.
En aquesta conjuntura, a mitjan segle iv, es va consolidar un ampli i poderós estat got a Ucraïna, regit per
l’ostrogot Hermanaric. No obstant això, va tindre curta
22 /
[page-n-4]
vida degut a la sobtada aparició dels huns des de l’estepa
asiàtica, que van sotmetre els ostrogots durant un segle i
van provocar la migració dels visigots/tervings cap al sudoest, cap a l’Imperi romà.
Els visigots/tervings entren a l’Imperi romà:
pau i guerra. Adrianopolis
En arribar a la frontera danubiana, ara com tot un
poble en moviment que fuig de feroços enemics, els líders
visigots van sol·licitar de les autoritats romanes d’entrar
al territori imperial per instal·lar-se pacíficament on se’ls
assignara, que va ser la mateixa província per on havien
entrat, la Moesia Secunda, al nord de l’actual Bulgària, a la
vora del Danubi. Aquest trasllat pactat i pacífic del poble
visigot va tindre lloc el 375.
Però una vegada allí, la situació va anar empitjorant
des del principi, pel fet que les autoritats romanes van
sotmetre a privacions aquesta massa d’emigrants a la
qual van arrabassar els subministraments i la van portar
a la fam canina, tal com narren els mateixos historiadors
romans. Aquesta conducta d’autèntica extorsió, duta a
terme per iniciativa pròpia d’alguns alts funcionaris corruptes, va provocar la sublevació general dels nous assentats.
La derrota de les tropes romanes locals i l’arribada
de nous contingents bàrbars de més enllà del Danubi
Francisco de Vogue. Euric, rei visigot (420-484), 1750.
Pedra calcària, 285 x 120 x 110 cm. Plaça d’Orient, Madrid.
© Foto: Antonello Dellanotte
van provocar la intervenció directa de l’emperador
Valente, que es trobava lluitant en la frontera persa. Al
capdavant de l’elit de l’exèrcit d’Orient, l’any 378 Valente
va ser derrotat i mort en la cèlebre batalla d’Adrianopolis, a Tràcia, prop de la mateixa Constantinoble. Aquesta
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 23
[page-n-5]
Gots
Ostrogots
Vi
si
go
ts
Vouillé 507
tolosa
Abritus 251
narbo
Visigots
massilia
Florentia 410
barcino
Roma
Saqueig de
Roma 410
24 /
Naissus 270
Adrianopolis 378
[page-n-6]
gran derrota, per a molts, va marcar l’inici de la fi del poder militar romà.
Primer van passar diversos anys pels Balcans i
Grècia, saquejant i lluitant, no sempre amb èxit, per l’ac-
La posterior arribada de l’emperador d’Occident,
ció del general romà Estilicó. Algunes vegades pactaven,
Gracià, amb un altre exèrcit, va permetre controlar
ara amb l’Imperi d’Orient, que va ser el primer afectat per
quelcom la situació i es va arribar a un tractat de pau el
les seues ràtzies, ara amb el d’Occident, que servien els
382, gràcies al qual els visigots es van instal·lar a Moesia
interessos d’un imperi contra l’altre. Finalment, l’Impe-
Secunda. A canvi d’això, havien de subministrar tropes
ri d’Orient se’n va alliberar i va facilitar el seu trasllat a
al debilitat exèrcit romà d’Orient, ara regit per l’hispà
Occident. El 401 van arribar al nord d’Itàlia, sempre llui-
Teodosi, designat emperador per Gracià.
tant i saquejant per a sobreviure.
Una dècada després hi hagué ocasió i necessitat
La seua arribada a Itàlia es va produir en un moment
d’aqueixes tropes godes per a lluitar contra un usurpador
molt delicat per a l’Imperi, aclaparat, a més, per les in-
a Occident. En la batalla decisiva, la del Frígid, el 394, els
vasions de sueus, vàndals i alans a la Gàl·lia i Hispània,
gots de l’exèrcit oriental, situats per Teodosi en primera
dels ostrogots de Radagais a Itàlia i les usurpacions de
línia, van portar el pes de la lluita i van patir gran nombre
Constantí i Geronci, a Britània i Hispània.
de baixes, unes deu mil, la qual cosa va provocar bastant
ressentiment en els supervivents, entre els quals es tro-
El saqueig de Roma, el 410,
bava Alaric.
el preludi a la fi d’un món
Des d’inicis del segle iv, Roma ja no era la capital real
Un poble de nou en marxa
de l’Imperi. Els emperadors a partir de Constantí, havien
L’any següent, el 395, va morir Teodosi com a únic
traslladat la seua residència a Milà, millor connectada, i,
emperador i l’Imperi es va tornar a dividir en dues parts,
després, a Ravenna, millor protegida. A més, la creació
ara definitivament, entre els seus dos fills, l’oriental per a
d’una nova Roma a Orient, Constantinoble, va suposar
Arcadi i l’occidental per a Honori.
una altra minva en la seua categoria. A partir d’aquest mo-
Molt ressentits per la massacre del Frígid i dirigits
per Alaric, els visigots es van rebel·lar i van reclamar
ment el valor de la Ciutat Eterna va ser més simbòlic que
real, però molt simbòlic.
millors terres, i va començar un llarg trajecte que en el
Sempre guiats per Alaric, al principi (402-403) van
transcurs d’un segle els portaria a instal·lar-se definitiva-
ser derrotats novament pel general Estilicó, que va ser
ment a Hispània.
recompensat amb el seu assassinat (408) per ordres de
l’insensat emperador Honori. A partir d’aquest moment,
els visigots van campar sense control per la península
◁ Migració dels visigots. Il·lustració: Espirelius.
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
Itàlica i van assetjar diverses vegades Ravenna i Roma.
/ 25
[page-n-7]
Finalment, amb una certa complicitat des de dins, van
entrar a Roma l’agost del 410 i la van saquejar durant uns
quants dies.
El regne de Tolosa
Aquest nou pacte va tindre efectes més duradors i
va permetre els visigots disposar d’una base territorial
Aquest tràgic episodi va impactar psicològicament
estable durant quasi un segle, amb pau amb l’Imperi la
en tot el món conegut. Els cristians ho van veure com el
major part del temps. No obstant això, la política res-
preludi de la fi del món i un càstic pels pecats comesos.
pecte a Roma sempre havia sigut bipolar. D’una banda,
Els pagans, al contrari, ho van veure d’una manera dife-
hi havia una facció procliu a entendre’s amb l’Imperi i
rent: un càstic per l’abandó dels déus tradicionals.
a convertir-se en federats (aliats), que predominava
El botí va ser immens i entre els presoners es trobava
quan Roma encara era forta. D’una altra, hi havia un
Gal·la Placídia, filla de Teodosi i germana de l’inepte em-
altre grup clarament antiromà, que va augmentar el
perador Honori, tancat a Ravenna.
seu poder segons s’accentuava la decadència imperial.
La migració del poble visigot va continuar cap al
sud amb la idea de passar a la província d’Àfrica, l’actual
Ambdues tendències se solien rellevar en el poder, a vegades violentament.
Tunis, una de les províncies més riques de l’Imperi. Però
A conseqüència del tractat, els visigots es van conver-
Alaric va morir de malària prop de Cosenza, a Calàbria, i
tir en el braç armat de Roma a Hispània, on van derrotar i
el nou rei, el seu cunyat Ataülf, va canviar d’idea i es van
van reduir el regne dels sueus a Galícia i van expulsar els
tornar a dirigir cap al nord. Es conta que Alaric va ser so-
vàndals, que van passar a Àfrica, mentre la Tarraconensis
terrat en una gran tomba repleta dels tresors que havien
romania en poder de l’Imperi. Sempre al servei de Roma,
saquejat i que, perquè no fora espoliada, van desviar el riu
la seua participació va ser decisiva en la derrota d’Àtila a la
Busento perquè la cobrira.
batalla dels Camps Catalàunics, el 451, que cal considerar
Des d’Itàlia el poble visigot va arribar al sud de
tant una victòria visigoda com romana. Allí va morir el seu
França on es van instal·lar violentament i temporalment
rei Teodoric. Curiosament, en aquesta trobada bèl·lica els
el 412. El 415 van ocupar Barcelona on van crear una
ostrogots van lluitar al costat dels huns. Poc després, el
espècie de cort reial i Ataülf es va esposar amb Gal·la
453, va morir Àtila i el perill hun va desaparéixer tan sob-
Placídia. Després de l’assassinat d’Ataülf, els visigots,
tadament com hi havia aparegut, els ostrogots es van al-
regits pel seu germà Vàlia, van fer un nou pacte el 416,
liberar del seu jou i es van instal·lar a l’antiga província de
pel qual van tornar la viuda d’Ataülf, Gal·la Placídia; van
Pannònia (Hongria), des d’on es van traslladar a Itàlia a
abandonar el nord-est d’Hispània; es van instal·lar con-
finals del segle v.
troladament a Aquitània, al sud-oest de França, al vol-
La gradual decadència de l’Imperi d’Occident va ser
tant de Tolosa, i es van comprometre a lluitar contra els
aprofitada pels visigots per a augmentar el seu territori
enemics de l’Imperi.
sense que hi haguera majors desplaçaments de la seua
26 /
[page-n-8]
població. Fins i tot van arribar a imposar un candidat seu
com a emperador, Avit, bé que efímerament, entre 455456. Especialment expansiu, i antiromà, va ser el regnat
d’Euric (466-484), que va portar les seues fronteres al Loira
i al Roine, va ocupar la Tarraconensis i va tutelar bona part
de la península Ibèrica que, a excepció del regne sueu de
Galícia, s’havia convertit en un territori atomitzat i autònom, més o menys regit per les antigues elits romanes. En
aquests moments es degué produir la primera però encara minoritària emigració de visigots a Hispània.
La gran, i última, emigració visigoda a Hispània
Aquesta mateixa expansió per la Gàl·lia va entropessar amb la dels francs, que s’havien fet amb el control del
nord i l’est de França. El conflicte va resultar inevitable i
va acabar el 507 amb la derrota i mort del rei Alaric II, fill
d’Euric, a la batalla de Vouillé.
Aquest desastre va suposar l’eixida ràpida del poble
got del sud de la Gal·lia i el seu trasllat a Hispània. La catàstrofe per als visigots haguera sigut fins i tot major sinó
fora per la intervenció a favor seu del rei ostrogot Teodoric,
que va enviar tropes per a ajudar els seus «cosins» visigots
i, sobretot, per a defendre els drets del seu nét, encara
menor d’edat, Amalaric, fill d’Alaric II. Aquest intermedi
ostrogot, que va suposar la incorporació de nous contingents gots des d’Itàlia, va permetre conservar part de les
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
possessions a la Gàl·lia, la Septimània (el Llenguadoc) i
va facilitar, a la major part del poble visigot, el seu trasllat
a la península Ibèrica. Alguns d’aquests nobles ostrogots,
Teudis i Teudisel, van arribar a ser reis. El nucli principal
de la població goda es va instal·lar a l’altiplà nord i a la
contornada de Toledo.
Durant la primera meitat del segle vi els visigots, uns
dos-cents mil, enfront d’uns sis milions d’hispans, es van
anar instal·lant a la major part de la Península, sobretot
a les antigues províncies Tarraconensis i Carthaginensis.
Però en bona part del territori la seua presència directa
es va reduir a les guarnicions de les zones frontereres i
de les principals ciutats, com Emerita, Barcino, Valentia,
Caesaraugusta, Hispalis i altres poques més, que jalonaven les principals vies de comunicació. La distribució
dels bisbats arrians dona una bona idea d’aquest control territorial.
Fins a la conversió al catolicisme, el 589, la societat
va estar molt separada per la barrera religiosa, però també per la prohibició de matrimonis mixtos i la segregació
real, en la pràctica, de la població hispana.
Els visigots, doncs, es van instal·lar com una elit demogràficament minoritària però dominant, que va monopolitzar els ressorts polítics encara que va compartir els
econòmics amb l’antiga jerarquia catòlica i les restes de la
noblesa latifundista romana.
/ 27
[page-n-9]